L’
horror David Lozano
(2n Eso)
La meva àvia havia criat aquell monstre nascut de l’odi
per eliminar els meus germans i a
mi. No ho podia permetre, però era tan gran i poderós que dubtava si el
podria derrotar.
Tenia un cap format per una horrible muntanya, de
cintura cap avall no tenia cames, sinó
unes horribles serps gegants i verinoses; enlloc de dits, tenia uns caps de drac dels quals podia
expulsar un perillós verí capaç de matar un mortal, i pels ulls expulsava un foc tan ardent que semblava que venia del
mateix ventre de l' àvia.
Finalment, amb
el meu carruatge de cavalls alats, em
vaig col·locar just a sobre d’ ell i m’ hi vaig llençar. Aquell forat enorme, la seva boca, em succionà.
Lliscant per la seva gola vaig arribar
al cor; no era, ni de bon tros, un cor
normal sinó que, en el seu lloc, tenia una pedra negra envoltada de flames. ...
Sense pensar-ho, vaig desencadenar una tempesta de llamps i trons dins del propi monstre i li vaig arrencar
el cor d’un llampec. El monstre va
caure, però no mort, ja que era immortal, i llavors vaig sortir d’aquell ésser i el vaig
enterrar amb la muntanya més gran que hi havia.
De vegades es pot veure com el cim de la muntanya Etna brama en flames d’un odi etern cap a mi.
L’ espera Hong Ming (2n Eso)
Estic
esperant una persona; aquella persona no ets tu.
Quan algú em negava, he estat descontent
però no ho he expressat. Només m’
arronsava d'espatlles: no m’ importa
això.
El temps passa lentament, però alguna
vegada ho ha fet de forma ràpida, com un
somrís fugaç.
Avui passa lent, com una fulla caiguda...
Quant de temps trigarà a podrir-se?
El temps passa lentament o ràpidament i jo, encara, estic esperant una persona.
Nit Rajae
Aoufi (2n Eso)
Eren les 23h. Quedava només una hora per entrar a la mitjanit quan el món, de
cop, es va apagar.
Entre tenebres, el
timbre de la porta sonà bruscament i el meu cos, vacil·lant, intuí que hi passava
alguna cosa. Vaig dirigir-me cap a l’ intèrfon, a les palpentes, esperant sentir una veu estimada... però no hi funcionava. Un crit, de lluny, em va alertar: ‘Obre' m
la porta ! Corre, obre' m!!’
Jo, sense saber
què hi passava, vaig baixar a mig les escales
del meu pis… Entreveia la meva amiga Mar. Estava sola?
Estava rient o plorant? Patia, em necessitava i no sabia què fer. El meu cos
no reaccionava, palplantada al mig de l’
escala el meu cos tremolava.
Miro Marina López (2n Eso)
Miro el rellotge blanc de la paret, amb grans
números de color negre marca que
queda poc per a les cinc, per sortir d’aquella aula fosca, avorrida, on ningú escolta. Algun company sembla que
presta atenció, altres parlen o es passen missatges sense que el professor se n’
adoni de res. Jo, mentre, miro per la finestra i veig com cau la pluja
que mulla els ocells que busquen refugi
entre les branques dels arbres. Els grans finestrals de les cases observen
també el dia grisenc. No tinc ganes de res, l’únic que em manté desperta és que
queda poc per veure’l, després de tant de temps per fi el podré sentir a prop...
Sona el timbre!
Corrent agafo les meves coses del calaix,
deixo un rastre de fulls per on passo, travesso
els llargs passadissos de l’ institut, surto al carrer i allà, sota la
pluja, està ell...
La coma Loveleen Kaur (2n Eso)
Hi havia una
vegada una coma grassoneta, allargada i
molt negreta. Estava entre les paraules actor i aquesta. La coma estava cansada
d’estar al mateix lloc i un dia va decidir fer un viatge. Durant el viatge va
anar coneixent noves paraules molt elegants: tarda, actriu, director, set,
rols…
Tot anava bé,
era divertit i se sentia animada entre tantes paraules noves. Fins que un autoritari punt va aparèixer i li
va barrar el pas, no la deixava continuar el seu viatge. La coma es va enfadar i li va plantar cara al
punt, però aquest era molt més fort que la coma i la va ferir sense pietat.
Des d’ aquell
dia ni una coma va atrevir-se a sortir del seu lloc.
Pluja Manel
Hernando (3r Eso)
Miro per la finestra com les gotes cauen
del cel cap al terra. Les gotes cauen i, en tocar la barana, se separen en gotes molt més
petites. A baix, al carrer, la gent, arraulida sota els paraigües intenten no mullar-se, mentre d’altres agraeixen
refrescar-se una mica deixant que l’ aigua els banyi el cap. Van contents sota la pluja, perquè només plovisqueja. Els paraigües són de totes mides i colors,
uns grans i taronges, altres petits i blaus, mitjans i a ratlles, amb dibuixos...Saltironegen quan la gent trasbalsada corre per no mullar-se.
El dia és gris i fosc, encara que segueix sent
igual de bonic que quan fa sol.
Records Jailene (3r Eso)
Avui un altre cop torno a pensar en tu,
en els teus ulls blaus que tant m’encantaven, en el teu somriure pur, que ho
deia tot, en les coses que et feien únic... Avui he estat al cinema
veient “Combustió", una pel·lícula d’acció, i he tornat al passat, en aquells
dies que no
tenien límits i en què els nostres cossos eren lliures, que no retíem
comptes a ningú, que solament érem tu i jo....
Però ja no ho som, estem separats i la
pel·lícula ho ha reflectit: el nostre amor s’
ha cremat.